El passat Febrer vaig anar una setmaneta de ruta per Euskadi per veure els meus amics bascos. Mai havia organitzat un viatge tan a consciència i va sortir que "ni pintao". Vaig estar a Bilbo, Donosti, Legazpi i Ordizia. I climatològicament parlant (a mi el clima m'afecta una barbaritat i pujar a Euskadi és saber que veuràs i sentiràs la pluja sí o sí... i si vas de vacances no és massa agradable) va ser un regal*: els primers dies el sol brillava amb tanta força que semblava força bruta! Estar durant el mes de Febrer passejant per davant de La Concha de Donosti i haver de treure't l'abric i el jersei per quedar-te en samarreta perquè si no "t'atxitxarres"... és un autèntic gustàs (!!!). També a Donosti em van servir l'entrapà més gran del món (i jo em pensava que estava demanant un entrapà tamany pintxo). A Legazpi hi vaig anar per cumomplir una missió: fer-li una súper sorpresa a la Miren. I ja veus si li vaig fer! Mai oblidaré la seva cara i els seus ulls oberts a més no poder, mirant-me sense poder articular paraula. "MOMENTAZO".
I després vaig anar a Ordizia a casa la Marta. Vaig veure a col·legues i en vaig conèixer d'altres (ese Ekain!!), vaig veure el meu primer partit de rugby en directo, vaig menjar un pintxo de calçots a l'acabar, *va nevar i nevar i nevar : _)
Bé, ja paro.
Així que milesker a tots vosaltres! Ens veiem molt aviat, lagunak!!!
--------------------------------------------------
El pasado Febrero me fui una semanita de ruta por Euskadi para ver a mis amigos vascos. Nunca había organizado un viaje tan a conciencia y salió que ni pintao. Estuve en Bilbo, Donosti, Legazpi y Ordizia. Y climatológicamente hablando (a mi el clima me afecta una barbaridad y subir a Euskadi es saber que vas a ver y sentir la lluvia sí o sí... y si vas de vacaciones no es muy agradable) fue un regalo*: los primeros días el sol brillaba con una fuerza tal que parecía fuerza bruta! Estar en Febrero paseando por delante de La Concha de Donosti y tener que quitarte el abrigo y el jersei para quedarte en camiseta porque si no te achicharras... esto es una auténtica gozada (!!!). También en Donosti me sirvieron el bocata más grande del mundo (y yo pensaba que estaba pidiendo un bocata tamaño pintxo). A Legazpi fui para cumplir una misión: darle un sorpresón a Miren. Y ya ves si se lo llevó! Jamás olvidaré su cara, mirándome con los ojos y la boca abiertos, las piernas y los brazos separados y sin poder articular palabra. MOMENTAZO. Y luego fui a Ordizia a casa de Marta. Volví a ver a colegas y conocí a otros (ese Ekain!!), vi mi primer partido de rugby en directo, comí un pintxo de calçots al acabar, *nevó y nevó y ya no paró de nevar :_)
Bueno, ya paro.
Así que milesker a todos vosotros! Nos vemos prontísimo, lagunak!!!!
.
